Un dia, una mare li diu a la seva filla que recentment ha intentat suïcidar-se. La filla inevitablement comença a preguntar-se quin era aquest tipus de vida amb què la seva mare volia acabar i com va arribar a aquest punt.
En un intent d’entendre l’acte de la seva mare, Faustine Cros decideix utilitzar les imatges d’arxiu filmades pel seu pare. Al llarg de diversos anys, veiem la construcció d’una família a través de moments de la vida familiar: àpats, viatges en cotxe, jocs. Mostrades en ordre cronològic, són narrades per la veu de la directora, que les reexamina a la llum de l’intent de suïcidi, amb una barreja de benevolència i tenacitat. Busca trobar-hi el que estava passant, més enllà del que el seu pare pensava que filmava. Per esclarir-ho més, la directora filma el present: el seu pare i la seva mare en el dia a dia de jubilats a la llar familiar.
És temptador pensar que Faustine Cros segueix els passos del seu pare repetint el rodatge de la vida quotidiana. Però, tot i que tenen en comú el maneig de la càmera, l’objectiu de Faustine aquí és molt diferent. La manera com el pare i la filla pensen les imatges, les escenifiquen, les desenvolupen i les preparen és singularment diferent. I en aquesta diferència es produeix una doble emancipació.
Primerament, l’emancipació de Faustine, en diàleg constant amb el seu pare a través de les seves imatges creuades, pren una forma pacífica: accepta una herència (dues generacions de cineastes la precedeixen en la família) i desenvolupa la seva pròpia manera d’abordar-la. Després, la de Valérie, la seva mare, que deixa enrere els seus rols socials –mare, dona, mestressa de casa–, que les imatges d’arxiu mostren amb violència apagada, per avançar cap a una altra cosa: l’afirmació de la seva llibertat.
Bèlgica i França (2022). 68 minuts
VO francès
